Viaró ARTS

La bellesa a través de l'art

Viaró ARTS

La bellesa a través de l'art

1998. FEM TEATRE!

Incluso en Navidad la vida en el pueblo era muy aburrida; nadie hacía nada de especial … Los grandes se sacaban los niños de encima; «Búscate la vida», les decían, pero no había ninguna diversión: ni parques, ni cines, ni nada de nada …

Bueno … nada de nada, no: había un gran teatro pero estaba abandonado y caía a pedazos. Los chicos de la pandilla más de una vez habían hablado de montar una obra de teatro musical allí dentro; pero hacía falta algo más que ideas y talento: hacían falta dinero. O mejor dicho, ¡alguien con dinero dispuesto a invertirlo en aquella locura!

Y ¿sabéis qué? Aquel «alguien» había llegado al pueblo y quería ayudar aquellos chicos a conseguir su sueño. Sí, se trataba de un emprendedor que amaba a partes iguales a la cultura y a la iniciativa pero que no estaba dispuesto a, simplemente, regalarles nada: quería que se lo ganaran …

Así que de entrada sólo les animó a que no tuvieran miedo y que intentaran la aventura de montar una obra, y a continuación desapareció. Entonces los chicos comenzaron a discutir sobre qué debía hacer cada uno: había más candidatos a director que actor … y eso que ninguno de ellos tenía experiencia.

El proyecto habría muerto allí mismo si no hubiera sido por un viejo que vivía dentro del antiguo teatro. Sí, como lo oís: se trataba de un viejo actor, el único que quedaba de la antigua compañía y que se había quedado a vivir allí cuando tuvieron que bajar el telón por última vez. Él sí sabía de teatro.

Así que todos estuvieron de acuerdo en que el viejo sería el director. A partir de ahí todo fue coser y cantar: se hizo un casting de actores y cantantes para elegir los chicos idóneos para cada papel; mientras tanto los tramoyas y los decoradores creaban fantásticos paisajes de cartón piedra pintado; los sastres y los maquilladores hacían experimentos para lograr efectos terroríficos o divertidos; los técnicos de sonido y los iluminadores barajaban cables y botones hasta que conseguían no fundir los plomos y que todo el teatro se llenara de música y luz …

Lo mejor era que todo el mundo valía para algo, porque todo es importante; incluso los encargados de barrer (que eran capaces de crear impresionantes coreografías a ritmo de golpes de cepillos, palos de escoba y cubos).

La verdad es que algunos de los padres de los chicos se habían quejado porque se pensaban que sus hijos perdían el tiempo, y que encima aquella aventura les acabaría costando dinero. Pero cuando vieron que los chicos lo preparaban con tanto entusiasmo y trabajaban tan bien a las órdenes del viejo actor, ellos mismos también se fueron implicando. Todos menos el electricista del pueblo, que protestaba por todo constantemente.

En este punto apareció de nuevo al empresario con un fajo de billetes para tapar los agujeros que fuera necesario, y un trato: él pagaba las facturas y, a cambio, se llevaría la recaudación de la función. Y por supuesto los chicos aceptaron sin dudar.

La noche antes del estreno todo eran nervios y emoción. Ya os lo podéis imaginar: ¡tanta gente implicada en un mismo proyecto! Tanta ilusión y tantas horas de trabajo … Al día siguiente la expectación era total en el pueblo, y parecía que nadie se quería perder la función, pero …

Primero fue un trueno lejano … luego otro … y de repente un rayo cruzó el cielo cayó en el viejo teatro. Todo quedó a oscuras. El rayo había tocado de lleno el corazón del sistema eléctrico del teatro. Parecía imposible de reparar … excepto para el electricista del pueblo, el único que lo podía arreglar pero el único que parecía estar en contra de todo.

Querían ir a buscarlo pero él sorprendió a todo el mundo presentándose en el teatro: había entendido que el esfuerzo de los chicos y de todos los vecinos no podía quedar en nada por su culpa; así que puso su grano de arena y fue decisivo. Consiguió que la luz volviera al viejo teatro, que la función se pudiera hacer y que fuera un éxito.

Cuando llegó la hora de saldar cuentas el empresario sonrió satisfecho pero se negó a recibir ni un solo céntimo de la caja. Consideraba que se lo habían ganado y él se sentía bien pagado con el espectáculo que había visto en el escenario … y con toda la faena previa. Y dicho esto, desapareció … mágicamente.

Pero ese no fue el único regalo de Navidad de ese año; los chicos no pensaban ganar dinero con lo que habían hecho, así que tomaron toda la recaudación de taquilla que el emprendedor les había cedido y la dieron a la gente más necesitada del pueblo.

Después de aquella Navidad la vida en el pueblo no fue aburrida nunca más: el viejo siguió haciendo obras de teatro con los chicos y siempre con campañas para ayudar a quien más lo necesitara.

1998. FEM TEATRE!

Fins i tot per Nadal la vida al poble era molt avorrida; ningú feia res d’especial… Els grans es treien els nens de sobre; “Busca’t la vida”, els deien, però no hi havia cap diversió: ni parcs, ni cinemes, ni res de res…

Bé… res de res, no: hi havia un gran teatre però estava abandonat i queia a trossos. Els nois de la colla més d’una vegada havien parlat de muntar una obra de teatre musical allà dins; però feia falta alguna cosa més que idees i talent: calien diners. O millor dit, algú amb diners disposat a invertir-los en aquella bogeria!

I sabeu què? Aquell “algú” havia arribat al poble i volia ajudar aquells nois a aconseguir el seu somni. Sí, es tractava d’un emprenedor que estimava a parts iguals la cultura i la iniciativa però que no estava disposat a, simplement, regalar-los res: volia que s’ho guanyessin…

Així que d’entrada només els va animar que no tinguessin por i que intentessin l’aventura de muntar una obra, i tot seguit va desaparèixer. Aleshores els nois van començar a discutir sobre què havia de fer cadascú: hi havia més candidats a director que a actor… i això que cap d’ells tenia experìencia.

El projecte hauria mort allà mateix si no hagués estat per un vell que vivia dins de l’antic teatre. Sí, com ho sentiu: es tractava d’un vell actor, l’únic que quedava de l’antiga companyia i que s’havia quedat a viure allà quan van haver d’abaixar el teló per últim cop. Ell sí que en sabia, de teatre.

Així que tots van estar d’acord que el vell seria el director. A partir d’aquí tot va ser bufar i fer ampolles: es va fer un càsting d’actors i cantants per triar els nois idonis per a cada paper; mentrestant els tramoies i els decoradors creaven fantàstics paisatges de cartó pedra pintat; els sastres i els maquilladors feien experiments per aconseguir efectes terrorífics o divertits; els tècnics de so i els il·luminadors remenaven cables i botons fins que aconseguien no fondre els ploms i que tot el teatre s’omplís de música i llum…

El millor era que tothom valia per a alguna cosa, perquè tot és important; fins i tot els encarregats de passar l’escombra (que eren capaços de crear impressionants coreografies a ritme de cops de raspalls, pals d’escombra i cubells).

La veritat és que alguns dels pares dels nois s’havien queixat perquè es pensaven que els seus fills perdien el temps, i que a sobre aquella aventura els acabaria costant diners. Però quan van veure que els nois ho preparaven amb tant d’entusiasme i treballaven tant bé a les ordres del vell actor, ells mateixos també s’hi anaren implicant. Tots menys l’electricista del poble, que remugava constantment.

En aquest punt va aparèixer de nou l’empresari amb un feix de bitllets per tapar els forats que calgués, i un tracte: ell pagava les factures i, a canvi, s’enduria la recaptació de la funció. I per descomptat els nois van accceptar-ho sense dubtar.

La nit abans de l’estrena tot eren nervis i emoció. Ja us ho podeu imaginar: tanta gent implicada en un mateix projecte! Tanta il·lusió i tantes hores de feina… L’endemà l’expectació era total al poble, i semblava que ningú es volia perdre la funció, però…

Primer va ser un tro llunyà… després un altre… i de sobte un llamp va migpartir el cel i caigué damunt del vell teatre. Tot va quedar a les fosques. El llamp havia tocat de ple el cor del sistema elèctric del teatre. Semblava impossible de reparar… excepte per a l’electricista del poble, l’unic que ho podia arreglar però l’únic que semblava estar en contra de tot.

El volien anar a buscar però ell va sorprendre a tothom presentant-se al teatre: havia entès que l’esforç dels nois i de tots els veïns no podia quedar en res per culpa seva; així que hi va posar el seu gra de sorra i va ser decisiu. Va aconseguir que la llum tornés al vell teatre, que la funció es pogués fer i que fos un èxit.

 

Quan va arribar l’hora de passar comptes l’empresari va somriure satisfet però es negà a rebre ni un sol cèntim de la caixa. Considerava que s’ho havien ben guanyat i ell se sentia ben pagat amb l’espectacle que havia vist a l’escenari… i amb tota la feinada prèvia. I havent dit això, desaparegué… màgicament.

Però aquell no va ser l’únic regal de Nadal d’aquell any; els nois no pensaven guanyar diners amb el que havien fet, així que agafaren tota la recaptació de taquilla que l’emprenador els havia cedit i la donaren a la gent més necessitada del poble.

Després d’aquell Nadal la vida al poble no va ser avorrida mai més: el vell seguí fent obres de teatre amb els nois i sempre amb campanyes per ajudar qui més ho necessités. 

Banda Sonora Original

Para descargar las canciones clicar con el botón secundario y seleccionar la opción «Guardar como«