Els nois de la coral

Les corals de Viaró Global School

Cantar està de moda. Per una banda proliferen els concursos televisius que busquen i mostren talents ocults i pretenen crear estrelles de la cançó; per l’altra són incomptables els grups musicals o intèrprets solistes que -amb més o menys ajuda tecnològica- aconsegueixen compondre i llançar a les xarxes un tema musical o un disc sencer…

N’hi ha per a tots els gustos però sigui com sigui aquests aparadors també serveixen per demostrar que cantar socialitza, és divertit i que tothom ho pot fer.

Certament no és cap descobriment que el cant –especialment el coral- té un alt valor social i cultural; i per això cal que el col·legi es preocupi de promocionar el cant entre els alumnes: els forma artísticament, educant la sensibilitat musical i quan es fa amb rigor és també un model d’esforç conjunt i treball cooperatiu.

Viaró ha comptat des dels seus inicis amb agrupacions corals, en formats diversos. Avui són ben vives les corals de Primària, de Secundària, de Batxillerat i d’Alumni, famílies i amics. Crida l’atenció la gran quantitat de nens i joves que en formen part (més de trenta a Primària, una quinzena tant a Secundària com a Batxillerat). Per què tenen tant d’èxit, les corals a Viaró? Hi ha tres raons que ho expliquen:

UNA CORAL DE NOIS

Òbviament, a les corals d’alumnes de Viaró totes les veus són masculines perquè el col·legi és només de nois. Però aquesta circumstància lògica contrasta amb el fet que la gran majoria de corals mixtes són, de fet, pràcticament del tot femenines.

En certa manera les corals de Viaró trenquen amb un patró -malauradament molt estès- segons el qual “les coses artístiques són de nenes”. Per sort avui en dia ningú ho verbalitza d’aquesta manera, però a la pràctica és habitual que als certàmens literaris, d’arts plàstiques, escèniques i també a les corals hi hagi molt pocs nens, i encara menys nois adolescents.

No és casualitat: en centres mixtes no és gens difícil trobar nens o nois que vulguin formar part d’una coral; el difícil és que s’atreveixin a vèncer la vergonya, pel què diran i altres absurdes connotacions sobre els suposats rols de gènere. És una llàstima que la sensibilitat artística de tants nois quedi reprimida per un entorn “hostil”; el cas és que s’esdevé la “paradoxa” que l’escola diferenciada facilita més la integració i la igualtat en el terreny artístic entre els nois que no pas l’escola mixta (passa el mateix amb els temes científics a les escoles diferenciades només de noies). De fet, en els col·legis d’educació personalitzada masculina, com Viaró, aquest prejudici de gènere senzillament no hi té cabuda, no existeix.

EXPRESSAR-SE A VIVA VEU

“Qui canta els seus mals espanta” i formar part d’una coral o fer classes de tècnica vocal dona moltes satisfaccions. Però no les dona només als cantaires sinó també als qui poden gaudir escoltant un solista o l’harmonia d’un grup de veus.

Tots els membres de les corals de Viaró hi participen de forma voluntària i fora del currículum; de fet la de Secundària assaja en temps de descans dels alumnes (que s’apressen a menjar-se l’entrepà abans d’escalfar la veu) i la de Batxillerat els divendres després de la jornada lectiva. Ambdós casos desafiarien aquell tòpic adolescent segons el qual els nois no són capaços de sacrificar temps d’esbarjo per cantar… si no fos que no el “sacrifiquen” sinó que l’inverteixen en una activitat que els enriqueix i els omple.

El mateix els passa als pares i mares de família que s’apleguen una nit per setmana per cantar, ballar i actuar en l’espectacle de teatre musical que assagen; no són una vintena de “freaks” dels musicals: són gent tan normal com qualsevol que gaudeix expressant-se amb la veu, amb la cançó i el teatre. I que riu i fa pinya.

A més de les activitats extraescolars de cant individual i teatre musical, coordinades pels professionals d’Scennic, Viaró ofereix a les corals altres formes d’expressar el talent dalt d’un escenari: la participació de totes les corals a la Festa de Nadal (el musical nadalenc del col·legi, amb prop de 30 anys d’història), la realització de videoclips musicals i els recitals i concerts programats tot al llarg del curs.

I per si amb això no n’hi hagués prou també hi ha tota la vessant solidària, de servei a la comunitat que desenvolupen les corals: concerts benèfics, actuacions en actes del col·legi i externs, col·laboracions amb entitats com llars d’ancians, etc.

CULTURA /  ESFORÇ

“Per lluir s’ha de patir” i en el cas del cant coral això vol dir molt assaig i, per tant, constància i perseverança.

En una societat com la d’avui on sembla que tot –respostes, resultats, expectatives- es mesuri a curts termini resulta molt formativa la tasca dels directors de les corals (Elisabet Paulet, Jose Quintano, Oleguer Alguersuari) d’ensenyar a treballar a llarg termini. Una coral es construeix amb anys de bona praxi, amb molta paciència i dedicació.

També des d’aquest punt de vista és molt positiu que els nens, joves i grans que formen part de les corals vegin que cantar no és només obrir la boca: la tècnica, l’oïda, la sincronia van de bracet de la paciència, la repetició, l’esforç. Cultura de l’esforç, en definitiva.

I parlant de cultura, i per acabar: el bagatge que aporta als cantaires el repertori clàssic i popular que interpreten és encara una afegit més –i no menor- a la seva formació. I el millor és que no cal tenir una veu d’or per formar part d’una coral; només ganes d’aprendre i de passar-ho bé.